HAMMERSHØI. EL OJO QUE ESCUCHA. La primera retrospectiva individual d’aquest pintor danès a Espanya

Del 27 de febrer fins al 31 de maig de 2026, el Museo Thyssen-Bornemisza presenta la primera exposició individual dedicada a l’artista danès Vilhelm Hammershøi (1864-1916). En col·laboració amb la Kunsthaus Zürich −on podrà visitar-se del 3 de juliol fins al 25 d’octubre de 2026− i comissariada per Clara Marcellán, l’exposició té com a propòsit mostrar a un artista poc conegut a Espanya tant al públic general com «a la generació actual de creadors i historiadors».

Primera gran retrospectiva a Espanya
El 2007, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va presentar Hammershøi i Dreyer, exposició que reunia l’obra dels «dos artistes danesos més universals de tots els temps» (Vit. CCCB). Va ser la primera vegada que l’obra de Hammershøi es mostrava en Espanya.
El 2026, comissariada per Clara Marcellán, i en col·laboració amb la Kunsthaus Zúrich, el Museo Thyssen-Bornemisza torna a fer present a Hammershøi a Espanya, reprenent ara aquesta presència i la profunditza des d’una retrospectiva on se’ls posa en relació amb altres pintors −«mestres del passat», com els holandesos del segle XVII i artistes del segle XIX i XX− que ajuden a profunditzar en la reflexió curatorial plantejada entorn de la llum, l’espai interior i la mirada en l’obra de Hammershøi.

Solemnitat i llum tènue que acompanyen a l’obra
La pintura de Vilhelm Hammershøi (1864-1916) és reconeguda per la sobrietat i silenci que sembla albergar dins les seves obres. Encara que també va pintar paisatges i retrats, va destacar sobretot pels seus interiors domèstics, on la llum tènue, els espais buits i les figures discretes creen escenes d’una gran intensitat continguda. Segons explica la comissaria de la mostra, en els anys trenta del segle passat, la seva obra va caure pràcticament en l’oblit, donada l’escassa relació d’aquesta amb les avantguardes del moment. El redescobriment de la seva obra es produeix a partir de la dècada dels vuitanta i actualment la seva obra és considerada una de les més singulars de la modernitat europea.
La primera sala rep a l’espectador amb un vinil de presentació de Hammershøi, i una il·luminació tènue, que crea una atmosfera que submergeix al visitant en elles. Ja que, com queda patent al llarg d’aquesta exposició, Hammershøi va destacar i ha degut gran part del seu reconeixement «als seus interiors freds i silenciosos», una serenitat que encara atreu a l’espectador contemporani.

Aquesta llum continguda que modela l’atmosfera no actua únicament com recurs expositiu, sinó que és una prolongació de la mateixa pintura, reforçant el caràcter introspectiu de la mostra i la sensació de silenci que travessa tota l’obra. D’aquesta manera, l’exposició no només es presenta en les obres, sinó que construeix un espai immersiu on aquest silenci, l’absència i les tonalitats fredes manifesten el seu caràcter essencial en la pintura de Hammershøi.
La intimitat domèstica

A més de la solemnitat esmentada, la intimitat domèstica és un dels trets més característics de la seva obra. Hammershøi converteix aquestes estances domèstiques en espais de quietud i immobilitat −d’alguna manera em va recordar a la pintura d’Edward Hopper−, on la llum incideix en els espais en les portes i les finestres, il·luminant aquests espais apagats i amb escassos objectes: portes entreobertes, cadires solitàries i figures d’esquena es converteixen en motius recurrents que eliminin el superflu per potenciar el silenci, convidant a l’espectador a una contemplació assossegada i callada.
Així i tot, probablement està condicionant amb el dia que l’espectador visiti l’exposició, però en la meva pròpia experiència vaig acudir en un moment que hi havia molts visitants −el que demostra la popularitat i interès que ha suposat la mostra−, i en alguns instants va dificultar poder percebre aquesta sensació. Tanmateix, es constata perfectament la intenció, i en altres circumstàncies el visitant podrà recórrer l’exposició imbuït en aquest estat.
En aquestes escenes d’intimitat domèstica és on millor es percep aquest «ull que escolta» referit en el títol: el silenci de les estances ressona com música continguda, un vincle que l’exposició del Thyssen explota amb mestria en traçar la progressiva depuració dels seus interiors, fent que la calma domèstica ressoni com un ritme visual silenciós. A més, la disposició d’instruments musicals en els espais buits, sense ser tocats, recalquen el silenci. Resulta interessant pensar que, en ser instruments «callats», poden suggerir que aquest silenci té una qualitat musicalment ordenadora, com en Interior. L’habitació de la música, Strangade 30.

Aprofundint en aquest aspecte del musical, com explica Ramón Andrés en el podcast «Vilhelm Hammershøi: El arte del silencio», molts músics de l’època van observar l’obra de l’artista danès. El silenci no és només sonor, sinó que també es pot reflectir en la pintura, i l’ús dels colors majoritàriament blancs permeten generar aquesta sensació −com també esmenta Andrés, Kandinsky vincula el blanc al «regne del silenci»−. Per aquest motiu, l’espectador sent amb les obres en conjunt aquesta pau i solemnitat, en contrast amb el bullici d’una ciutat gran com és Madrid.
La presència d'Ida Ilsted

Un altre tret que m’agradaria destacar és l’atenció a Ida Ilsted, una figura clau en la pintura domèstica de Hammershøi i, d’alguna manera, la seva musa. La seva aparició en les obres resulta discreta i anònima, quasi sempre d’esques i exsudant calma i silenci: com explica la comissaria, «presència molt discreta però constant». La presència d’Ilsted recalca aquesta sensació de domesticitat silenciosa, intensificant així la dimensió íntima de les escenes representades.
Tot això assoleix generar en l’espectador en la sala, al ver els interiors exposats de Hammershøi −amb la llum tènue esmentada i no massa pintures− que el visitant pot endinsar-s’hi en aquesta pau i silenci.
La meva mirada
Era la primera vegada que veia la pintura del danès en persona, i l’acompanyament de la llum tènue emprada em va fer formar part de l’obra i dels seus espais solemnes. La domesticitat de Hammershøi, el silenci, l’austeritat, indueix a una reflexió sobre la vida interior en l’espai: el domèstic i pot ser també l’espai intern humà, com se suggeria a través de la presència d’Ida Ilsted. El significat d’aquest silenci que Hammershøi trasllada a l’interior de l’espectador de la seva obra.
Com he comentat, l’espai tenia molts visitants, demostrant la repercussió i interès que ha generat l’exposició. Per aquest motiu, vam fer un recorregut «breu» −comparat amb el temps en el qual m’hi he estat en altres exposicions−.

En el meu recorregut per les sales, acompanyada per la meva parella, li vaig comentar que les seves pintures em ressonaven a les d’Edward Hopper. Ell no es dedica al món de l’art, però li vaig recordar la pintura que vam veure del pintor estatunidenc feia pocs instants en la col·lecció permanent. Poca estona després, em va dir que havia sentit a uns visitants comentar també les similituds que percebien entre ambdós artistes.
Recomano encaridament visitar aquesta exposició al ser de les poques ocasions que a Espanya podem veure al pintor danès, i també per la cuidada ambientació de l’espai, que contribueix a fer més intensa l’experiència dels seus interiors.

Totes les fotografies que acompayen aquest article -a excepció d'Interior. L'habitació de la música, Strangade 30- són d'autoria pròpia.

Comentarios