TINTA CONTRA HITLER. MARIO ARMENGOL. La sàtira del feixisme

Des del 8 d’octubre de 2025 fins a l’11 de gener de 2026, el MNAC presenta una retrospectiva del caricaturista Mario Armengol a l’exposició Tinta contra Hitler. Mario Armengol, caricaturista a la Segona Guerra Mundial. En ella, les figures dictatorials del segle XX prenen un caràcter satíric i burlesc sobre els governs feixistes. Comissariada per Plàcid Garcia-Planas i Arnau Gonzàlez i Vilalta, la mostra reuneix una àmplia selecció d’originals conservats pel mateix artista i la seva família que, acompanyats de les revistes i diaris en les que foren publicats molts d’aquests dibuixos, conformen un dels conjunts més significatius dedicats a la il·lustració satírica sobre el conflicte bèl·lic més devastador del segle passat.

Un acostament a Armengol
El recorregut expositiu s’inicia amb el propòsit de la mostra: observar com en «temps convulsos» la sàtira empra per fer una crítica als temors i autoritarismes de l’època l’humor i l’art. Per aquest motiu, es presenta a Mario Armengol (Sant Joan de les Abadesses, Girona, 1909-Nottingham, 1995), artista i caricaturista català que va treballar com a dibuixant, pintor, escultor i dissenyador, però que foren reconeguts i va passar a la història sobretot per la seva labor com caricaturista polític durant la Segona Guerra Mundial, amb dibuixos burlescos dels líders del conflicte.

Entre 1941 i 1945 va realitzar al voltant de dos mil cartoons pel Ministeri d’Informació britànic, convertint-se en l’únic artista català que va col·laborar de manera intensament activa amb la propaganda aliada contra el Tercer Reich i les potències de l'Eix. Les seves vinyetes, centrades especialment a ridiculitzar a Hitler i a altres líders feixistes, es varen publicar en periòdics i revistes de tot el món, des de Nova Zelanda fins a Amèrica Llatina, i avui es consideren un dels conjunts més importants de sàtira gràfica sobre aquest conflicte bèl·lic.
La mostra presenta a Armengol com un artista encara poc conegut pel gran públic i, en fer-ho en un museu de referència com el MNAC, contribueix a situar-lo en el lloc que li correspon dins la història de l'art i la del segle XX. Per aquest motiu, i de manera clarificadora, es presenta la cronologia biogràfica de l'artista, assenyalant els moments o esdeveniments més representatius de la seva vida en el primer text de sala. Seguidament, es presenten les «Coordenades essencials de la Segona Guerra Mundial», ubicant i situant a l'artista en el seu context històric.

Mofant-se de Hitler, Franco, Mussolini et al.
El govern de Winston Churchill encarregà a Armengol burlar-se del nazisme i del seu líder. En les seves vinyetes, Hitler apareix ridiculitzat a través de dos dels seus grans emblemes visuals: l’esvàstica i el seu bigoti, convertits en motiu de burla i deformació grotesca, sovint acompanyat per altres jerarques nazis, com Joseph Goebbels, igualment caricaturitzats. Armengol no aspirava a canviar el curs de la guerra des del front, però d’alguna manera convidava a burlar-se del règim, erosionant la imatge d’invulnerabilitat de Hitler i mostrar que, davant l’horror, l’humor gràfic podia convertir-se també en una forma de resistència.
Franco i Mussolini tampoc van sortir indemnes: Armengol exagera els seus gests, uniformes i poses marcials fins a convertir-los en titelles maldestres, figures inflades d’una autoritat que queda reduïda i satiritzada sobre el paper.

Aquests personatges històrics, juntament amb altres figures claus del període, es reuneixen en un petit espai en el centre del recorregut. Allà no només es presenten i contextualitzen, facilitant que el visitant descobreixi protagonistes que potser desconeixia, sinó que el convida a endinsar-se millor en el clima polític i emocional de l'època.
En aquest mateix espai es disposa una gran taula rodona que permet fer una pausa davant la intensitat del contingut −marcat per la violència i dolor del conflicte− i aturar-se a fullejar el catàleg. D’aquesta manera, el visitant pot descansar, rellegir i aprofundir en les claus i el propòsit de la mostra.
Totes aquestes burles queden perfectament explicades en les cartel·les que es troben en la part inferior en el suport expositiu a fi de no distreure l’espectador en la mirada de l’obra, a més de permetre disposar els dibuixos i mosaics flexibles, emmarcats amb formats diferents, sense saturar el paper ni restar protagonisme a cap imatge. L’exposició així permet seguir com aquest repertori de dictadors va mutant al llarg de la guerra, adaptant-se a les notícies del front i als canvis d’aliances, i com el dibuixant utilitza sempre l’humor per humiliar el poder absolut que pretenia projectar.
Claus per a llegir a Armengol
Els eixos i temes de l’exposició es presenten amb claredat gràcies a l’ús del color a les parets, que alterna blaus i rosa fosc per distingir cada àmbit. Aquesta organització cromàtica ajuda el visitant a fixar-se en trets concrets dels dibuixos d’Armengol que, d’una altra manera, podrien passar desapercebuts —com el recurrent bigoti de Hitler— i a llegir la seva obra a partir de petits detalls carregats de sentit.
Així s’articulen diferents nuclis temàtics que permeten conèixer amb més nitidesa la feina del caricaturista i dirigir la mirada cap a aquests elements clau. A mesura que s’avança per les sales, els dibuixos van traçant també el mateix desenvolupament de la contesa: realitzades entre 1941 i 1945, les seves vinyetes funcionen com una cronologia visual de la Segona Guerra Mundial, en què la tinta registra, amb ironia, l’avenç i els girs del conflicte.

L’exposició no només mostra l’obra d’Armengol −com abordaré a continuació−, sinó que també s’incorporen imatges fotogràfiques contemporànies al conflicte, que permeten situar les seves caricatures en diàleg directe amb la realitat bèl·lica de l’època i reforçar el contrast entre la cruesa de les imatges documentals i la potència corrosiva de l'humor gràfic.
Dins del context en què es presenta l’exposició, resulta especialment significatiu que Espanya, país que no va participar oficialment en la Segona Guerra Mundial −tot i que Franco va mantenir afinitats i col·laboracions amb les potències de l’Eix−, també estigués implicada d’altres maneres, com demostra el cas d’Armengol, que va posar la seva feina al servei de la causa aliada. D’aquesta manera, l’exposició evidencia que, tot i que Espanya es mantingués oficialment al marge de la guerra, no en va quedar completament al marge de les dinàmiques, especialment si tenim en compte que la Guerra Civil acabava de concloure i el país havia entrat en una dictadura ideològicament afí al bàndol nazi.
Armengol a Catalunya, però no fou l'únic
Armengol no treballa en el buit. En la Catalunya d’entreguerres i postguerra, el seu humor gràfic dialoga amb una tradició satírica compartida amb altres dibuixants i revistes com En Patufet, L’Esquella de la Torratxa, Papitu o El Be Negre, que també van fer de la caricatura una arma contra el poder.

Per aquest motiu, com és habitual en les exposicions del MNAC, s’inclou un petit espai amb obres de la seva pròpia col·lecció, que funciona com a mostra independent però també com a continuació de la principal. En aquest cas Dibuixos del Museu Nacional. Espurnes de la guerra 1914-1918. Aquests dibuixos foren realitzats durant la Primera Guerra Mundial, i es presenten al voltant de setanta d’ells integrants de la col·lecció del Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional. Igual que Armengol, artistes com Martí Bas o Josep Costa Ferrer van manejar aquest recurs satíric per superar les pors de la guerra.
La meva mirada
Com a visitant, desconeixia la figura de Mario Armengol, i comentant-ho amb alguns dels meus col·legues, no era l’única que el descobria per primera vegada gràcies a aquesta exposició. En sortir de l’exposició, i per la manera en la qual es defineixen els eixos d’una manera tan clara, vaig tenir la sensació d’haver pogut descobrir a un autor català que va treballar amb el bàndol aliat, i resulta imprescindible entendre com l’humor gràfic pot enfrontar-se a la violència política sense restar-li gravetat mitjançant la sàtira. L’exposició aconsegueix que ens riguem de Hitler, Franco o Mussolini, però al mateix temps ens recorda el context de por i destrucció en el que van néixer aquests dibuixos, evitant qualsevol banalització del feixisme.
Recomano aquesta exposició a tot visitant, s’acosta tant a públic especialitzat com general. En especial per a les persones interessades en els vincles entre art, història i memòria, la mostra planteja fins a quin punt una vinyeta pot ser a la vegada document, arma política i refugi en el temor del moment. Al final, es condensa en un petit espai de resistència on s’arriba a imaginar, encara que sigui per un instant, que el poder absolut pot esquerdar-se.

Totes les fotografies que acompanyen aquest article són d’autoria pròpia.

Comentarios